dimecres, 28 de desembre de 2016

Papá siempre nos quedará Saint Denis





La película francesa "Un viaje a diez metros" es pasional, divertida y responde con un lenguaje sutil a los tópicos más chovinistas y residuales de la sociedad francesa. Basada en la cultura del esfuerzo y en la ética como fundamento, principales argumentos, de una larga travesía familiar por el edén de la vida. Sin traspasar lo patafísico, existen ciertos paralelismos con el guión de mi largometraje. El culto a la cocina para unos, o la pasión por el fútbol para otros. 

Muy atrás quedaba  "Bruselas", en súper 8, coloreada y sin sonido. Ganadora del Oscar a la Recopa, con un merecidísimo actor de reparto: Miguel Angel Pereira.

La atmósfera de mi claqueta lleva escrito un lugar venerado en su juventud por Ernest Hemingway: Paris, (en esa ocasión no fue una fiesta) y eso que he nacido en la ciudad eterna de la fiesta: Valencia. Cabe recalcar las palabras del ilustre escritor de Monóvar, Azorín, sobre el Café España, ubicado en la desaparecida " devallada de San Francesc" que no había ningún cafetín tan suntuoso, ni en Valencia ni en París. A pocos metros se ubicaba el Bar Torino, (hoy kilómetro cero del valencianismo social y deportivo). Los correveidiles de la época, don Pepito Villalonga, Ull de bou entre otros, hubieran hecho su agosto, con el extraperlo de la venta de entradas  en la sala hispóstila del citado café.

Liderados por el murciélago, veníamos de pisar el acelerador en la fase final arrollando a los abanderados del águila imperial, y a un desnortado Fútbol club Barcelona del rey Gaspar. El director de orquesta de los planetas, era nuestra gran esperanza blanca.  "Escribía Noam Chomsky, que el fútbol o deporte espectáculo, tiene también otras funciones útiles.( factores de cohesión social y solidaridad aunque sólo sea por momentos) , son una buena manera de crear chovinismo, empiezas por desarrollar estas “lealtades o pasiones”· totalmente irracionales desde muy pequeño."

El objetivo de aquella cruzada no era conseguir la segunda estrella Michelín, pero si viajar al espacio, conquistar el anillo, y entrar en la galaxia de los equipos más venerados del continente europeo. Dos equipos españoles se enfrentaban. Valencia y Real Madrid.  El destino final: Saint Denis, en nuestra lengua vernácula, Sant Dionis, patrón de los enamorados, tradición muy celebrada en el pasado en cap i casal durante la festividad del 9 d'octubre. 

Un receso por favor. (Flaco favor le hizo  al " tronador" el gol de "pauleta", dos meses después de la efeméride con regalo de la grada, portando la mocadorá).  

Los días previos al encuentro, el diario vespertino el País, publicaba unas curiosas gacetillas con recetas de personajes ilustres del mundo de la cultura y la farándula española. Me impactó notablemente la aportación sentimental del actor Imanol Arias hacia la delantera eléctrica.  Aún podemos inmortalizar estos recuerdos paseando por Don Juan de Austria, con parada obligatoria en Casa Mundo y con la excusa de menjar un bó entrepá de calamares.

Preferí tomar el avión al pulman, mi destino, el vetusto aeropuerto de Manises, en la terminal me esperaba una bella estampa familiar,( padre, tío, hermano y cuñada). El fútbol era lo menos importante para mí. En la mochila viajaba un recuerdo punzante, una fotografía coloreada de un pequeño ninot  vejando una fuente pública. Viajar al lado de mi padre era recuperar a lo largo de dos décadas ese trozo de historia perdida.  Al despegar con ruido de fondo de la charangas y un frenesí desmesurado al grito de si, si, si nos vamos a Paris!!!,  cumplí hecho realidad mi deseo veinte años después. 

En el palco de autoridades  la "aristocracia " valenciana y madrileña, se disputaban codo con codo las degustaciones, el olor de sala impregnaba a la falsa brillantina de la clase alta y al "modernísimo" blasquismo tartanero. Desde la grada los incondicionales del gol gran tarareaban…¡En el palco VIP hay mucho borrachín! Estoy seguro que aquella noche del 24 de mayo, al bueno de Luis García Berlanga se le pasó por la cabeza rodar el "camino inverso "de Bienvenido Mr Marshall.  No fue así, pero estuvo muy cerca, su última película como director, quedará grabada en la retina de los incondicionales al cine más surrealista. "Paris-Tumbuctú", se estrenaba esa temporada en las salas españolas. Ponía fin a su pasión como director de cine.  

En el césped el resultado fue de 3-0 a favor del Real Madrid. No podíamos alegar ningún pero a la derrota, ni al miedo escénico, en la atmósfera del estadio flotaba algo nuestro, -tradición amor y pasión-,  pero tres disparos de escopeta (nacional) acabaron con el sueño colectivo de una ciudad y su historia. El fútbol es un largo viaje del placer al deber. Yo lo cumplí. ¡Papá siempre nos quedará Sant Denis!

Pedro Nebot 

Fundador de Gol Gran 

dimarts, 20 de desembre de 2016

PRESENTACIO DEL NOU LLIBRE "ULTIMES VESPRADES A MESTALLA 2ª PART"





El passat divendres 16 de desembre es va realitzar la presentació del llibre "Últimes vesprades a Mestalla 2ª part", que va tenir lloc en un marc incomparable, la Llotja VIP de l'estadi de Mestalla.

L'acte va comptar amb l'assistència de la presidenta del València C.F. Lay Hoon Chan, del Director General de la Fundació València C.F Pablo Mantilla, així com del conseller del Valencia C,F, Juan Cruz Sol i de l'ex-president del València C.F. Jaume Ortí.

Va oficiar de mestre de cerimònies el periodista Paco Lloret, flanquejat pel patró de la Fundació del València C.F. el doctor José Luis Zaragosí, el director de Màrqueting i Comercial a Europa del València C.F. Damià Vidagany, l'historiador Josep A. Bosch coordinador del llibre i membre del col·lectiu Últimes vesprades a Mestalla ", i de Carmel Roda germà d'Elvira Roda.

Deixem a continuació els dos enllaços de vídeo que VCFplay va realitzar per a la presentació, un d'ells de l'autor del pròleg Rubén Baraja, i també de l'àudio que Elvira Roda va gravar per a este acte.

dimecres, 14 de desembre de 2016

NOU LLIBRE. "ULTIMES VESPRADES A MESTALLA 2ª PART"




El pròxim 16 de desembre es posa a la venda el llibre "Últimes vesprades a Mestalla 2a part".

El col·lectiu "Últimes vesprades a Mestalla" reunix a una sèrie d'aficionats al València CF, els interessos del qual van molt més enllà de la marxa de l'equip, dels resultats o les classificacions, la primera acció d'este col·lectiu va ser la posada en marxa d'un blog, amb el mateix nom, en el que els aficionats podien escriure sobre el que el club i Mestalla representava en les seues vides.

Fruit de l'interés per la història del club i pels seus vincles amb la societat valenciana fa uns anys va sorgir la possibilitat d'editar un llibre amb una sèrie d'articles publicats al blog. Ara es repetix esta possibilitat, per a este segon volum a més dels integrants del col·lectiu (Rafa Lahuerta, Josep González, Fran García, José Miguel Lavaries, José Ricardo March, Miquel Nadal José Luis Aguilar, José Antonio Fernández, Jorge Verdeguer i Josep Bosch), hem invitat periodistes com Paco Lloret, Fran Guaita, Vicent Chilet, Héctor Esteban, Héctor Gómez, Vicent Molins, Enrique Ballester, Damià Vidagany i recuperem un text del difunt i enyorat José Vte. Aleixandre.

El pròleg del llibre ho escriu Rubén Baraja, integrant fonamental en la plantilla de l'última època daurada del València C.F.

Hem comptat amb la participació de dos excepcionals il·lustradors com Baltasar Castillo i Lawerta.

Les fotos han anat a càrrec de Lázaro dela Peña, fotògraf oficial del València C.F.

A més, com el blog està obert a la participació de tots els aficionats valencianistes han col·laborat: Simón Alegre, Pere Alapont, Vicente Bernabéu, Chimo Ríos-Capapé, Santi Fernández, José Carlos Fernández, Paco Belda, Jorge Milla, Antoni Martínez, entre molts altres.

També han participat en este projecte familiars d'exjugadors com David Montesinos, nét del mític Arturo "Montes".

Comptem amb la participació de José de l'Olmo, fundador de CIHEFE, Centre d'Investigacions d'Història i Estadística del Futbol Espanyol, així com de Juan Martín Queralt, Catedràtic de dret financer i primer president de la Fundació del València C.F.

El polifacètic Eugeni Alemany també té el seu protagonisme dins d'este llibre.

Finalment hem tingut la sort de poder comptar amb la col·laboració desinteressada d'escriptors consagrats com Rafael Camarasa, Josep Franco o Manuel Vicent i de gent vinculada al món de la cultura com a Salvador Raga o Rafa Rodríguez

Com ja succeïra amb el primer volum, els beneficis d'este llibre aniran destinats íntegrament per a ajudar Elvira Roda, una jove valenciana que pateix de Sensibilitat Química Múltiple, una malaltia invalidant i que està fora del sistema de salut pública. Elvira és néta de José Llorca, un dels socis fundadors del València CF.

El llibre ha sigut finançat per la Fundació València CF i publicat de forma altruista per l'editorial Samaruc.

Des d'esta finestra dedicada a la història i al record del València C.F., ens falten les paraules per a poder expressar l'immens agraïment a totes les persones que han participat desinteressadament a fer possible que este llibre veja la llum, i que això servisca d'ajuda a Elvira, verdader i únic fi d'este llibre.

Gracies de tot cor.


Amunt.


divendres, 25 de novembre de 2016

Un nou text "añejo"

·
·
Estem d'enhorabona, continuem ampliant la família. Els membres del col·lectiu "Últimes vesprades a Mestalla" no parem i, de nou, les nostres inquietuds i l'estima pel nostre València FC/CF s'han convertit en un altre llibre que amplia la cada vegada més extensa bibliografia valencianista.

En esta ocasió celebrem la publicació de "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas", un llibre on el nostre amic i company José Ricardo March ens regala un seguit de xicotets relats al voltant de la història del nostre quasi centenari (si no ho és ja) club.

Unes històries que, de segur, agradaran a tots aquells als qui els encanta llegir o escoltar anècdotes i vivències de jugadors dels anys 30, 40 i 50 o fins i tot dels anys 20 del passat segle (irònic mode off). Històries que ens parlen de jugadors, directius, entrenadors o gent de l'entorn valencianista, els quals pot ser alguns no recorden, o fins i tot desconeixen, però que als aficionats "lagrimitas" ens fan reviure un temps ja passat però no oblidat.

JR, quedem a l'espera d'altres 25, 50 o 100 històries al voltant del nostre València.


Josep Bosch
Soci del València CF 
·

dimarts, 22 de novembre de 2016

Presentació del llibre "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas"

·
El següent text és correspon a la presentació del llibre del nostre amic i col·laborador José Ricardo March "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas" (Drassana, 2016) per part de Miquel Nadal i que va tindre lloc el passat 17 de novembre de 2016 en La Edad de Oro de València.
·

·
Molt bona nit a tots. No és la primera vegada que ho dic. El format convida a improvisar, com en un monòleg del club de la comèdia, i tractaré de dir alguna cosa d’interès, perquè el protagonista, hui, és JR March i les seues 25 històries. Toni Sabater i jo som teloners que hem de callar ràpidament. Com si fórem medallistes olímpiques o artistes guardonats, hem de fer la treta d’honor, ensenyar una miqueta les cames i deixar el terreny de joc al protagonista i al llibre. Si no m’enganye jo crec que és la tercera vegada que estem ací. La nostra capacitat d’escriure, editar, prologar i presentar llibres sobre el VCF és superior en un 300% als gols que ha marcat Paco Alcácer amb el Barça.

Gràcies, una vegada més a Drassana per continuar creient en la literatura esportiva. Per la seua vocació de contribuir a la literatura de club, feta amb qualitat i vocació de dignitat, amb els llibres d’Alfonso Gil i de José Ricardo March. I els que vinguen. No tot està escrit, i la història del València FC no s’acaba mai, els ho puc ben assegurar. Ho hem fet per responsabilitat, però per qualitat. Estos llibres continuaran i quan passen molts anys continuaran sent igualment llegibles, part de la història del club, perquè no són llibres sense qualitat que s’apeguen a l’escut del club per a aprofitar-se’n.

Estem en La edad de Oro, que va camí de convertir-se, si ells volen, en el punt de presentació per antonomàsia, el quilòmetre zero de la literatura del València FC. El que vullga saber què en pense del personatge i del llibre només ha de consultar el llibre. No vaig a auto-citar-me. Quasi tot el que tenia que dir ja ho he dit en el pròleg. El llibre és bo a pesar del pròleg. I jo, com a prologuista suplent, ja que el titular era Aleixandre, he procurat estar a l’altura de la suplència d’aquell gran titular. Per a quan una recopilació de cròniques d’Aleixandre? El sentit corporatiu del periodisme devia estar atent a eixes coses, i el club podria patrocinar uns premis que dugueren el seu nom. Ho deixe estar.

Jo he de recordar una determinada etapa, un vesprada lluminosa de cafè, en què Felip Bens, durant la composició de la Història del Llevant, em va acostar alguns llibres, i entre d’ells el de José Ricardo March, Bronco y liguero, a qui no coneixia. Em pareixia que José Ricardo March devia ser un professional contrastat, un periodista de molts anys que s’havia decidit a escriure un llibre. Quina no seria la meua sorpresa quan em vaig trobar amb el José Ricardo March, en persona, que des del punt de vista tècnic i biogràfic, podia ser fill meu. Va nàixer quan jo ja tenia 21 anys. I a l’edat en què ara gaudeix, l’edat que va a inaugurar de l’Apiretal i del Dalsy, i de la bronquiolitis de guarderia, i d’apuntar al xiquet a un equip, ja té dos llibres en dansa i desenes de llibres en el cap.

JR March forma part d’una tercera generació d’escriptors de la història del futbol. a) Els clàssics. b) La segona renovadora, de la qual són exemples Paco Lloret o Alfonso, i si me permeteu jo mateix. c) Una tercera generació sense complexos, Chilet, García Nieves, Bens, que tractora els arxius i l’hemeroteca sense compassió, i amb una capacitat divulgativa envejable, i capaç de fer 25, 50, 75, o les històries que calguen. Començant ja ha arribat, i té totes les neurones en plena producció, cosa que no podem dir nosaltres, i com estic posant de manifest en una classe pràctica de les meues limitacions.

Jo me’l veig com un personatge del Ministeri del Temps, al qual podríem enviar en 1905 a vore com està això del primitiu València, o en 1919, a vore les condicions de la fundació, i el famós llançament de la moneda, o en 1936, les condicions del València, o més exactament, enviant-lo en el moment de redacció de la Historia del València d’Hernández Perpiñá. Imagineu-lo... Segur que faria un bon paper emboscat per la Baixada de Sant Francesc i amagant-se després en el Café Tupinamba, o en el Miau o en l’Ideal Room, per a enviar-nos un impossible whatsapp, contant-nos com ha sigut el llançament de la moneda.

El llibre és agradós, té qualitat, rigor, i expressa una confiança madura i estranya, atenent a l’edat de l’autor, en la capacitat del club per tornar a alçar-se. I no és fàcil. No estem en una etapa fàcil. Tots ho sabem. Estem en l’encreuament del camí entre el VCF del passat, i el VCF del futur. I a les vistes d’un centenari.

En la segona temporada de House of Cards, hi ha una escena preciosa entre Doug Stamper i Rachel, en què el primer li demana la lectura d’un llibre. El llibre és A Tale of Two Cities, Una Història de dos ciutats de Charles Dickens. I permeteu-me la lectura:

“It wast the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness, it was the spring of hope, it was the winter of despair, we had everything before us, we had nothing before us, we were all going direct to Heaven, we were all going direct the other way”.

(“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària”.)

Estem en eixe moment. En eixa etapa complexa en què es juga el futur. Tots els que estem ací som bona gent. Som els mateixos de sempre, però cada vegada que ens reunim hi ha gent nova. La majoria de nosaltres no té un duro gastador. Ens guanyem la vida i algun mes de l’any hem de fer el que feia Peter Griffin en eixe episodi de Pare de Família, quan recull el correu i tota la família s’agenolla i prega al cel abans d’obrir els extractes bancaris. No ens farem rics. El cost marginal de la retribució de l’hora dedicada a la redacció és ínfim, ridícul, tercermundista, d’abocador en Islamabad, però estic convençut que en este període tan difícil, i recordant les paraules de Dickens, coses com esta contribueixen a decantar el VCF en la bona direcció.



Miquel Nadal
Soci del València CF
·

divendres, 12 d’agost de 2016

“Hui què, forneret?”

·
"L'adolescència és l'única època en què aprenem alguna cosa"
Marcel Proust, A l'ombra de les noies en flor

·

 "¡Qué! ¡Silencio!". És difícil expressar com foren pronunciades eixes dos paraules, ara fa més de 30 anys, amb rara musicalitat i lleugera pausa entre que i silencio. Així m'ho ha fet saber Carmen des de sempre. Diria que quasi des que ens vam conèixer a la tardor de 1989, la temporada que el València va quedar subcampió de Lliga amb Espárrago a la banqueta.

Dos paraules i una anècdota intranscendent que li quedaren gravades des que les va escoltar al pallasset de la classe a una aula de l'antiga EGB, després d'una forta algaravia entre els xiquets que, de cop i volta, callaren tots alhora. Un segon, dos segons... I un alumne, el -¿trist?- pallasset de la classe trencava el silenci. I de nou, xiquets i xiquetes reien la gràcia, amb la inevitable impaciència i desassossec de la mestra, en vore que la classe li se n'anava de les mans. Corrien els primers anys de la dècada dels 80, coincidint amb aquell València prodigiós de Kempes, el gran Mario Alberto Kemps, Heysell...

Milantamil vegades he escoltat eixa anècdota. Així ha estat en cada ocasió que s'ha produït un silenci inesperat, un moment de calma, un mutis clamorós, el "ha pasado un ángel" dels castellans. Carmen ha recordat sempre sempre el "qué-silencio" d'una vesprada tediosa a l'escola. És curiós, però es altament probable que cap dels 30 xiquets de la classe, cap ni un, ni tan sols el propi alumne que la va pronunciar, s'enrecorde. De tan intranscendent.

A Carmen li fa gràcia l'anècdota del pallasset, tot i que ella va utilitzar la paraula gracioset. "A eixe xiquet li agradava molt el futbol, era molt graciós, sempre contant acudits i fent riure la classe".

Estos últims mesos tan negres per als aficionats al València m'han fet tornar a interessar-me pel meu equip, abandonat en els plecs més llunyans de la memòria. Estar tan avall de la classificació m'ha fet recordar el drama del que suposa un descens, per què per a mi, i els meus amics del poble, visquérem al 1986 un autèntic drama. El nostre equip en el pou de la segona divisió. Anys duríssims a l'institut, amb permanent lluita dialèctica improductiva amb els del Barça, molts, i els del Madrid, una miqueta menys.

Tenia en aquell moment, aproximadament, l'edat que tenen ara els meus fills majors. Els dos hui amb el passe del València i vivint en carn pròpia què suposa ser del València. He temut que passaren el que jo vaig sentir els dies del descens. És futbol, però jo em vaig quedar desolat. Així que, ara, he tornat a obrir els ulls a les planes esportives i alguna tertúlia radiofònica. Amb mesura i calma, i amb una certa distància, sí, i també amb un fort pessimisme.

En un viatge recent a Barcelona vaig devorar el número dedicat al València de la revista Panenka. Impossible resistir-se a aquella portada, ni a les signatures autores d'uns articles fabulosos. I, després, com en un joc d'espills, tot recordant unes paraules de l'amic Josep Bosch m'he capbussat fins les profunditats abissals de La balada del Bar Torino. En un oceà perillosíssim, mar inestable i inabastable.

Quin silenci, Déu, en acabar de llegir-lo. Quina buidor, quina ràbia, quina alegria, quins plors, quines errades, quins encerts, quants personatge, quantes persones estimades que hi reconeguem... Però, no sols els de l'autor, també els nostres. Per què les notes d’eixa balada són memòria també per al lector, on cada data, cada partit, cada nom o cada lloc hi he posat el meu record, el meu somni, el meu cor...

La primera vegada que vaig entrar a Mestalla tenia 15 anys. Era l’època de Paco Lloret a Antena 3 i les retransmissions d’Antonio Rubio a Radiocadena. Hi anàrem els amics des del poble amb tren, a la General de Peu, òbviament, a eixa edat no es podia anar a cap altre lloc. En eixir pel vomitori a la grada, encara molt buida, el cor va bategar. Açò és Mestalla, vaig mussitar. No imaginava que Pes Pérez anava a arruïnar la meua primera vegada. Perdérem injustament contra el Sevilla per errades arbitrals. Aquell any hi tornàrem més vegades. També contra l'Hèrcules, un dia de pluja abundant... Alfredo, Alfredo, cridàvem. Era l’any del maleït descens.

La setmana següent s'acabà tot. I em vaig quedar mut, com quan un estiu, de menut, anys abans, passejant pel Perelló agafat de la ma de ma iaio Daniel es va detindre a raonar amb un home, ja major, a qui vaig reconèixer immediatament, tot i ser la primera vegada que el veia. Però, no vaig gosar dir paraula. Ells xerraven de l’arròs i de les collites, i jo el mirava hipnòticament. "M'has conegut?, Saps qui sóc, xiquet?". I jo, res. Paralitzat i mut. M'allargà la mà i li vaig dir: "Vosté es Puchades, el futbolista". I esclataren a riure, de seguida, dels dos hòmens. Ma iaio, arrosser de Sueca, coneixia molt Puchades del poble, del casino, de fer barret ací i allà.

La xiqueta que fou Carmen, desinteressada completament pel futbol, en l’actualitat ens suporta com pot als quatre xicons de la casa. Recentment, ha vist per una tauleta de casa la portada de La balada... amb Kempes cridant després d'un gol. Impossible no reconèixer-lo amb la llarga cabellera negra al vent i tot seguit ha llegit el nom de l'autor i ha vist les fotos de les solapes i he hagut de mostrar-li la plana on parla de la primera revista del club, creada per Ramos Costa, qui personifica el fals mite del València blaver i conservador.

Són molts els que mai llegiren la revista del club entre 1977 i 1982, assegura l'autor del llibre, al mateix moment que anima a redescobrir-la. Una revista amb matisos –diu- de "club moderno y nada transnochado, más víctima del clima de la Transición que instigador de conflictos que finalmente, y por añadidura, le pasaron factura en el imaginario progresista de la ciudad y sus comarcas".

En aquella revista poc llegida, es lamenta l'autor, que potenciava el relat institucional en un moment on la "mística no estaba tan arraigada en la grada" hi tenia molt a dir Rafa Prats, pare de la xiqueta a qui li se va quedar de forma permanent aquell "que silencio" escolar pronunciat per un xiquet graciós i molt futboler, molt valencianista. Molt més que el periodista tot terreny Rafa Prats, mort en febrer de 2015. Quina paradoxa. Rafa, Prats, no ho era gens, futboler, però va treballar en la revista d'un club en un moment de grans canvis socials. Anys després, el pas per la revista del València fou per a Rafa Prats, primer biògraf de Max Aub, una etapa més en una llarga vida periodística, que havia girat ja cap a la cultura i l'art contemporani, cap a la seua immensa minoria, molts allunyats dels camps de futbol. Ell no es plegà al futbol modern, però sí que recordava anècdotes i, sovint, a futbolistes d'aquella dècada dels 70, desconeguts i perduts en la memòria de molts valencianistes del segle XXI. Recordava molt, per exemple, el bigotut Cordero, el defensa valencià de Godella, qui més tard seria regidor del Bloc. Uns rara avis.

I al final del llibre, en eixe joc d'espills de la vida i la mort, en la primera de les dedicatòries de La balada del Bar Torino, Rafa, Lahuerta, deixa una petjades més de les que compartix amb Carmen. El diumenge següent a aquell silenci inesperat que va trencar el gracioset de la classe, aquell xiquet, com cada dia de partit, a la grada de Mestalla tornava a escoltar al vell desdentat dir-li al seu pare estimat: "Hui què forneret?". "Hui a guanyar".

Amb sincer agraïment a Rafa Lahuerta.


Toni M. Vendrell
pare d'adolescents socis del València CF 
·